Tancament de l'assisgnatura

La última entrada d'aquest blog m'agradaria dedicar-la a parlar de l'assignatura, però sobretot d'allò que he après en el transcurs d'aquesta.

La veritat és que tenia expectatives molt distants al que he obtingut. Pensava que ens centraríem més en com tractar la interculturalitat a l'aula, com dissenyar programes adaptats...en fi, aspectes més curriculars. Sí que és cert que hem vist diferents models que es poden seguir per tractar la diferència cultural i ètnica dins l'educació, però també ho és el fet de que, probablement fruït de les nostres ganes de parlar d'altres coses, ens hem allunyat, i hem traslladat les classes, en diverses ocasions, al que està passant al carrer, a la realitat (fet indispensable, almenys al meu parer, si volem educar en la igualtat).

Crec que ha estat molt positiu poder afegir el valor vivencial de cadascun dels companys de classe, ja que no només ha servit per compartir experiències, sinó que també hem compartit opinions, o fins i tot, xocat en quant a les maneres de pensar. Però també m'ha agradat el "tic" emocional-sentimental que per part del professor se'ns ha volgut transmetre al tractar aquest tema. Per posar un exemple, el vídeo de la campanya sobre l'explotació mineral del Congo, que a tots ens va deixar sense paraules...

La metodologia m'ha semblat òptima, precisament per això, perquè nosaltres hem sigut els protagonistes a l'aula, perquè no hi ha hagut un excés de participació del professorat, ens hem sentit lliures per expressar-nos i això ha fet que la participació sigues molt activa. 

La veritat, amb la mà al cor, m'ha semblat una assignatura molt interessant, com per limitar-se a tan sols tres crèdits ja que té molt suc com per només fer dos hores setmanals, i probablement tenim altres matèries, no poc importants però sí menys rellevants a les que dediquem més temps. 

Sent sincera, he de dir que jo tenia una idea bastant tancada respecte al tema de la immigració, no tenia un posicionament clar, però tendia més a pensar en negatiu i amb prejudicis, però crec que el meu punt de vista ha anat progressant a mida que ha avançat l'assignatura, i per tant, puc dir que he assolit un dels objectius amb els quals començava aquest curs.

Per tant, la conclusió que puc extreure la resumiré en una imatge, per això que diuen que val més una imatge que mil paraules...

Menys fronteres i menys banderes...

M'agradaria compartir aquesta pel·lícula: Retorno a Hansala. La veritat és que la vaig veure fa molt de temps, i que m'ha costat recordar-la, i és per això que per explicar-la breument he mirat algunes escenes.

La pel·lícula és del 2008, i crec que està basada en fets reals. Explica la història de 11 joves de Hansala, una zona propera al Marroc, que van aparèixer morts a la costa de Cadis, concretament, a un poble que es diu Rota, ja que van morir al intentar creuar l'estret amb patera. La història mostra bàsicament dos punts de vista, el del Martin, un home que treballa a una empresa funerària, i que inicialment vol fer negoci amb el retorn dels cadàvers, ja que en un dels morts troba un número de telèfon, el de la Leila, l'altre protagonista, germana d'un dels nois morts.

Aquests dos es coneixeran i tindran una relació més estreta, quan ella li proposa que vol retornar el cos del seu germà a la seva família, ja que es sent culpable perquè va ser la que va enviar els diners al seu germà perquè arribés, tot i que en un inici ell porta la idea de aconseguir un benefici econòmic en aquest viatge, ja que creu que quan comuniquin a la resta de familiars dels altres joves la mort d'aquests, voldran que els retornin, i ell en traurà profit.

A mida que avança, veiem com tots dos intenten transportar el cadàver fins al poblat, on viuen moltes experiències, i sobretot el Martin, del que podem dir que fa un canvi de mentalitat, i es sorprèn amb solidaritat i germanor que es desprèn de la gent que viu en el diferents poblats, es sent molt acollit. És a dir, tots dos acaben amb un canvi d'actitud

Com a crítica de la pel·lícula, m'agradaria comentar que falta una explicació dels motius pels quals els immigrants venen, ja que es dona per suposat, i es dona més rellevància al drama de les morts de les persones que arriben, tot i que potser també és un dels objectius d'aquest film, així com el de donar a conèixer una altra visió, sovint desconeguda, la part oculta de tot aquest fenomen, i és el fet de la repatriació.

M'agradaria comentar un aspecte lligat, i és que, tot i que la pel·lícula ens mostra una història diferent, què passa en el cas de que aquests immigrants arribin bé? Com se'ls rep? Quines són les condicions fins que no aconsegueixen la tant esperada estabilitat, feina, papers..etc?

Sovint són persones que paguen un alt preu, per arribar a la terra promesa, i tant idelitzada, un alt preu que a vegades pot estar "ben invertit", o pot resultar un gran error, ja que aquestes persones arrisquen per la vida o per la mort. El que està clar que sí surt bé el alt preu el continuen pagant inclòs ja aquí, doncs l'inici d'una nova vida no és tant fàcil, evidentment sempre millor que la que tenien, i també l'inici d'una nova vida per les persones a les que abandonen.

El cas és que, almenys al meu parer, és denigrant que aquestes persones es vegin obligades a arriscar fins i tot la seva viva per marxar de la pobresa i caminar cap a una vida millor. I aquesta desesperació és mal utilitzada molt cops per traficants sense escrúpols que prometen moltes coses, mentre les autoritats, i no només les del país d’arribada, no actuen davant d’aquestes situacions com haurien d’actuar.

Crec que s’ha de potenciar la creació i la tasca d’organismes encarregats de lluitar contra aquestes xarxes d’immigració clandestina, ja que segurament atempten contra els Drets Humans, i sobretot contra la dignitat humana.

Pel que fa al país d’arribada, és cert que hi ha voluntaris que treballen molt per ajudar a aquests immigrants que arriben, i hi ha una forta preocupació pels mitjans de salvament, però crec que això no és prou. Penso que la burocràcia i la poca organització agreugen aquest procés, i sobretot, aquesta tragèdia.

Per altra banda, ja sabem que és impossible posar portes/fronteres al mar, i per tant, davant d’aquesta impossibilitat, i la dificultat de controlar-ho, perquè no posar altres vies de solució?

Menys fronteres i menys banderes...

Utilitzant la comèdia per expressar la crítica

Per aquesta entrada he decidit penjar un vídeo relacionat amb la classe de la setmana anterior, on van sortir temes com la història de l'esclavitud dels negres a Estats Units, sobretot a l'estat de Mississippi (un fet degut ÚNICAMENT a la diferència del color), el famos I have a dream de Martin Luther King, i el tema del Ku Klux Klan.
El fet és que sempre havia sentit parlar d'això però mai m'havia interessat més del que m'havien explicat a l'escola o havia comentat amb les companyes de classe. Però donat que va molt relacionat amb el tema del racisme, i per tant amb aquesta assignatura, vaig decidir cercar a Internet a veure que trobava, i vaig trobar el vídeo que estic compartint.

Crec que és un vídeo molt bo, ja que es poden fer tantes llegides com es vulguin. Cal tenir present que és un vídeo realitzat per el creador de la polèmica sèrie de South Park, Michael Moore, un home que ha generat sempre molta expectació, doncs produeix treballs sempre molt crítics, des de un to irònic i utilitzant la comèdia. Per tant, entenc que aquest vídeo també segueix aquesta línia crítica respecte a l'actuació dels EEUU durant aquest període envers el tema de la diferència de color.

Tot i que molts cops les seves afirmacions han pogut ser falses o distorsionades, crec que aquest vídeo porta a la reflexió, i lligant amb un dels temes que hem vist fa poc a la matèria, la educació multicultural, crec que té molt potencial educatiu sempre que es sàpiga conduir i trobar el punt de reflexió i crítica.

Em sembla una manera molt divertida de plasmar aquesta realitat, més ben dit, la crítica que en fa, d'aquesta manera, a més, m'ha fet pensar-hi molt. És per tot això que he volgut penjar aquest petit "documental".

Raza de mil colores

Aquesta cançó, titulada: raza de mil colores, és d'un cantant molt conegut, Ricky Martin, que es sudamericà. L'he escollit perquè penso que reflecteix molt bé la idea de multiculturalitat,  ja que sí que és cert que tothom té una pròpia identitat, però hem de saber viure i conviure amb la dels altres, i tots plegats, formar una gran cultura, amb trets identificatius de cadascún, i on la diferència sigui enriquidora. És per això que la tornada és el tros que més m'agrada, ja que parla, en altres paraules d'aprofitar les potencialitats de cadascú, per poder-se enriquir un mateix.

Y del blanco tengo el alma

y del negro los sabores

y del indio la nobleza

Soy raza de mil colores

Telecinco pregunta en su web: "¿Preferirías un hijo negro, homosexual o catalán?"

La cuestión fue formulada a un concursante del programa Mujeres y Hombres y Viceversa en un encuentro digital

Barcelona. (Redacción).- Un encuentro digital en la web de Telecinco con José Luis, uno de los participantes del dating show Mujeres y Hombres y Viceversa, ha servido la polémica en bandeja en la red. La web de la cadena incluyó la siguiente pregunta al citado concursante:"Si tuvieras un hijo, qué preferirías: ¿que fuera homosexual, que fuera negro o que fuera catalán?".

La cuestión fue formulada por un usuario que firmaba como Jeremías y el portal, lejos de ver la poca idoneidad de su contenido, le dio vía libre. Por suerte el concursante se mostró algo más sensato y respondió: "Con tal de su felicidad y la mía, me daría igual". Ante el revuelo causado, horas más tarde, la web de Telecinco rectificaba y retiraba la pregunta de su site.

El programa de citas de Telecinco está realizado por Juan Manuel Ibáñez, producido por Magnolia TV y presentado por Emma García y lleva en antena desde el 9 de junio de 2008 pese a las criticas que ha recibido en alguna ocasión debido al lenguaje un tanto vulgar que usan algunos de los concursantes.

Aquesta noticia em dona a pensar moltes coses. En primer lloc, cal tenir present que aquest tipus de comentaris/preguntes van aparèixer en una cadena de televisió, molt coneguda, i concretament, en un programa que actualment és molt vist per joves i adolescents, edats encara influenciables. A més, no només fa diferenciació de raça, sinó que també fa diferència segons la nacionalitat i la orientació sexual, i per tant, veiem com és un article que fomenta la part negativa de la diferència.

És un tema difícil el fet del paper que juguen els mitjans de comunicació, però el que està clar és que amb ideologies com aquestes no arribarem enlloc. Cal fixar-nos en la resposta que dona la persona qüestionada. Podríem pensar que fa bé de dir el que diu, però al meu parer, sembla que sigui una persona poc crítica, a la que no li provoca cap reacció aquest tipus de pregunta.

Crec que és molt greu que cadenes televisives amb aquest perfil ideològic tinguin un índex d'audiència tan elevat, ja que aquest fet dona a pensar que la societat es mostra passiva davant d'aquestes actituds. 

M’agradaria que la resposta general de la gent al sentir aquestes barbaritats fos un crit de ràbia i indignació, ja que socialment estem molt estancats, comparant amb altres països europeus. Crec que queda molt treball per fer i que hem de començar a evolucionar cap a un model de pensament més progresista i liberal, on el dret a la llibertat d’expressió i d’el·leció hauría de ser real.

El fracàs escolar es concentra en guetos de la classe baixa

La Fundació Jaume Bofill crida l'administració a combatre la concentració d'immigrats en determinats centres educatius per millorar resultats

Els estudiants excel·lents es reparteixen per igual a l'escola pública i privada

26/10/11 02:00 - BARCELONA - RAÜL GARCIA I ARANZUEQUE

Aula d'acollida a l'escola Camps Elisis de Lleida Foto: ARXIU.

123

Catalunya té un dels índexs de fracàs escolar entre la població immigrada més alts dels països de l'Organització per a la Cooperació i el Desenvolupament Econòmic (OCDE) i molt més alt que la mitjana de comunitats autònomes de l'Estat espanyol. Així ho va certificar el Programa per a l'Avaluació Internacional dels Estudiants (més conegut com a informe PISA) del 2009, que avalua el rendiment acadèmic dels estudiants fins als quinze anys, i que presenta una xifra alarmant: la diferència de rendiment entre l'alumnat nadiu (508 en l'escala PISA) i el d'origen immigrat (425) es dispara fins a 82 punts de mitjana, una dada que obre molts interrogants sobre el sistema educatiu català.

La Fundació Jaume Bofill ha analitzat les dades de l'informe PISA i ahir en va apuntar algunes claus en la presentació de l'Avaluació de les Desigualtats Educatives a Catalunya. Per començar, una evidència, que no per repetida deixa de ser preocupant: el nivell socioeconòmic de les famílies continua sent la clau del rendiment escolar. O dit d'una altra manera, la presència d'alumnes de baix rendiment s'incrementa de manera considerable a mesura que disminueix el nivell socioeconòmic, fins al punt que el percentatge d'alumnes en risc de fracàs escolar és més de vuit vegades superior entre els estudiants de nivell socioeconòmic baix que alt.

En el cas dels immigrats, el problema s'agreuja en bona part per l'anomenat efecte company. És a dir, la concentració d'alumnat d'origen immigrat en determinats centres educatius, que esdevenen veritables guetos poc permeables a altres realitats. Així, la puntuació en lectura dels estudiants on hi ha menys concentració d'immigrats és superior a la dels centres que n'acullen una gran quantitat. Aquest fet, però, a diferència del que proclamen alguns discursos xenòfobs i la percepció de molta gent, no afecta de manera significativa el rendiment dels alumnes autòctons que estudien en aquests centres i que presenten unes puntuacions gairebé iguals a les dels centres amb menys immigració. Tot i que els alumnes amb risc de fracàs escolar tendeixen a concentrar-se en guetos, no passa el mateix amb els estudiants considerats excel·lents, que es distribueixen de manera força homogènia entre tots els centres, tant de titularitat pública com privada. “Agrupar els alumnes per nivells no dóna bons resultats”, conclou el director de l'informe de la Fundació Jaume Bofill, Ferran Ferrer, tot contradient les tesis que es promouen des d'alguns àmbits.

Falses creences

Una altra creença força estesa: que si portes els fills a un centre privat o concertat obtindrà millors resultats que si van a un de públic queda també desmentit per les xifres. Un cop més, el factor clau de l'èxit escolar és el nivell socioeconòmic dels pares amb independència del tipus de centre al qual estiguin matriculats els fills. Així, si bé és veritat que els alumnes d'escoles privades i concertades obtenen, de mitjana, millors resultats que els de les públiques (23 punts), la diferència és inapreciable (2 punts) quan es comparen els resultats dels estudiants dels diferents centres amb el mateix nivell socioeconòmic.

L'ascensor social, doncs, no acaba de funcionar, tot i que va millor que en altres territoris, on el percentatge d'alumnes en risc de fracàs escolar és superior. “Catalunya té un percentatge rellevant d'alumnes que escapen al determinisme sociològic i que se'n surten”, explica Ferrer.

Bona part d'això es deu a l'alt percentatge d'alumnes resilients que Catalunya té respecte d'altres territoris (és a dir, de nois i noies que tot i provenir de nivells socioeconòmics baixos, obtenen puntuacions elevades). Es tracta, per tant, d'un indicador important per mesurar la capacitat del sistema educatiu per superar les desigualtats. A casa nostra hi ha un apreciable 13% d'alumnes resilients, amb un perfil molt determinat: noia, nascuda a Catalunya, que no ha repetit curs i tant pot haver estat escolaritzada en un centre públic com en un de privat.

Malgrat els elements que esmorteeixen el nivell de fracàs escolar a Catalunya, les dades globals són preocupants. “Tenim uns índexs de fracàs escolar que dupliquen els de països semblants”, va lamentar el director de la Fundació Jaume Bofill, Ismael Palacín. “I això afecta el nostre futur com a país”, va advertir.

Els mals resultats de la població immigrada són el senyal d'alarma més clar que alguna cosa no funciona i que cal fer-hi alguna cosa. Ferrer aporta algunes mesures per revertir la situació: “En política educativa, l'administració hauria d'evitar les escoles gueto. Això es pot fer o bé dispersant els nens immigrats o bé prenent mesures consensuades amb la comunitat educativa.” “El govern no pot deixar abandonades aquestes famílies. Necessiten acompanyament”, afegeix. En referència a la tasca dels docents, Ferrer creu que s'haurien de revisar “alguns processos pedagògics no desitjables” i indica com un dels factors clau del fracàs escolar dels nouvinguts les poques expectatives que alguns mestres hi tenen i com aquesta falta de confiança és interioritzada pels alumnes.

L'altre factor determinant per a l'èxit és la inversió en educació, un dels punts febles de Catalunya, on es destinen menys recursos que en la mitjana de països de l'OCDE i, a sobre, encara s'hi fan més retallades. “Cal més inversió en educació –defensa Ferrer–, sempre que vagi a parar allà on cal.” El Departament d'Ensenyament ha encarregat al Consell Superior d'Avaluació que analitzi l'estudi.

El govern no pot abandonar les famílies d'immigrats, les ha d'acompanyar

Ferran Ferrer

DIRECTOR DE L'ESTUDI

Prejudicis?

Tal i com podem veure en aquest breu còmic de la Mafalda, existeixen prejudicis ja des de ben petits. Els nens encara no han viscut prou experiències com per poder dir el que diu l'amiga de la protagonista en aquesta vinyeta. Tampoc ells tenen la capacitat de jutjar ni de ser crítics davant de situacions com aquestes.

És per això que ens podem plantejar en aquest cas d'on poden provenir aquestes idees en nens d'aquestes edats. I la resposta sembla evident: de casa i de l'escola.

Una de les grans virtuts dels nens és el saber escoltar i saber imitar, i és que d'aquesta manera com aprenen moltes coses. Sovint no som conscients del gran referent que representem pels infants de la nostra societat. Qualsevol acte o interacció amb ells pot ser educativa (tant positiva com negativament). Per tant, sembla lògic dir que si volem un canvi de consciència social, hem de començar canviant les nostres pròpies, entenent que com a educadors i responsables dels infants, tenim a les nostres mans una gran responsabilitat social.

L'escola és la gran institució educativa per excel·lència i alhora el reflex de la societat, creant individus lliures de ment i d'elecció sense idees prefixades, éssers que creixin en la positivitat i la riquesa de la multiculturalitat, aconseguirem que situacions com les d'aquest dibuix no es produeixin.